Els diners són un gran invent. Són un instrument social per a compartir i intercanviar béns i serveis. I a més, són també una forma de conservar el valor de la nostra propietat. Com tots els mitjans, el que els converteix en bons o dolents no és la seva funció sinó el seu ús.

Lamentablement, en el nostre sistema econòmic els hem convertit en un fi que es justifica per ell mateix esdevenint un referent de desig, un pol d’acumulació i una desvinculació del seu ús social. A l’EBC creiem que hem de recuperar el sentit autèntic dels diners que és servir d’intermediari per a les activitats econòmiques de manera que estiguin sempre al servei de la gent. Els valors econòmics de la producció i distribució de riquesa han d’estar al servei del bé comú i de la justícia social. Un cop tenim clars aquests projectes, posem els diners al seu servei de manera que en són només l’instrument necessari.

El diner no ha de manar ni orientar les accions econòmiques. El diner ha de fer-les possible.

Sembla que la competició forma part de la naturalesa humana i possiblement sigui la forma com sentim l’estímul de la superació, de la millora, de l’esforç necessari. Amb tot, quan la competència esdevé una lluita en la qual algú guanya a costa de la pèrdua de l’altre, la competició es mostra com la cara menys humana de la convivència. Som éssers amb esperit de superació però l’afany de domini, la rivalitat i la lluita entre nosaltres és una deformació cultural obsoleta. De fet sabem amb proves científiques que el que ens ha permès sobreviure ha sigut la cooperació i l’ajuda mútua. La competència que anul·la o invalida l’altre és només la fase primitiva a la descoberta de la solidaritat. Per desgràcia les nostres institucions i estructures de poder, especialment econòmiques, es mouen en un paradigma de competència que és idealitzada com a estímul de creativitat. En realitat és només el camp lliure per a què els més forts acumulin riquesa.

L’EBC aposta per l’acció cooperativa en economia, fent que tot allò que pugui ser consensuat i pactat en vistes al bé comú tingui prioritat sobre l’individualisme competitiu. El model de l’EBC es fonamenta en la naturalesa social i cooperativa humana i promou les iniciatives de cooperació arreu on poden substituir les de lliure competència.

El bé comú per damunt del bé particular. Junts mirant pel bé de tots en lloc de separats procurant cadascú per a ell.

No. La banca no és democràtica. Els màxims responsables del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial, de la Reserva Federal o dels bancs centrals dels estats no són elegits democràticament; són designats per òrgans polítics i sabem com de tendenciosos i interessats poden ser aquests nomenaments. Sobta que unes institucions tan essencials i que tanta transcendència tenen en el dia a dia de la població en general, no depenguin de la voluntat popular. Aquesta és una falla del sistema que passa desapercebuda i que hem assumit amb docilitat.

Veiem com moltes polítiques són dictades per la conjuntura econòmica i aquesta ve fixada per les institucions financeres. Com pretenem que els diners i la banca estiguin al servei de la gent si és la gent que treballa i se sotmet a les condicions que permeten la pervivència d’un sistema financer pensat per a no fer mai fallida? Cal una autèntica renovació del sector bancari. A l’EBC proposem la implantació de banca municipal democràtica, de banca de bé comú que recolzi projectes que presenten el balanç del bé comú. I també convencions municipals que permetin i fomentin l’opinió i la participació de la ciutadania en la gestió econòmica. Cal trencar l’urna de cristall que embolcalla l’economia com si fos un tema d’experts i sobre el que la gent no té res a dir ni a decidir. Banca Democràcia és això: diners de la gent per a la gent gestionats per la gent.

És un absurd reconegut universalment que en un planeta finit no hi pot haver creixement econòmic infinit. I malgrat tot, això és el que proposa el capitalisme. Créixer per tal de maximitzar beneficis i ser més competitius en una lluita imparable pel domini del mercat; aquest és el motor del nostre sistema.

Aquesta manera d’entendre l’economia l’allunya de la seva funció essencial. L’economia està al servei de les necessitats humanes i el capitalisme acaba posant les necessitats humanes al seu servei.
Hi ha una altra manera de concebre l’activitat econòmica que la considera dins el context de les necessitats i forces productives de la comunitat. En un ecosistema social els sectors econòmics han d’harmonitzar-se per tal d’assolir la mesura justa en funció del que és ecològicament sostenible, productivament desitjable i necessari i assumible pel mercat. L’Economia del Bé Comú defensa aquesta visió orgànica i cooperativa de les forces econòmiques promovent la cooperació dels diferents sectors, animant la formació d’òrgans de coordinació local i supralocal de manera que, imitant els ecosistemes biològics, cap excés o mancança impedeixi el desplegament de cap altre organisme.

El decreixement és ara mateix, més que una opció, una necessitat. El decreixement ha de tenir com a horitzó la mida justa i aquest equilibri només es trobarà si el conjunt de les forces econòmiques (productors, finançadors, consumidors, administració, treballadors…) cooperen en la planificació i execució de plans integrals a escala humana i local primer i més general després.

Un ganivet pot servir per apunyalar algú o per tallar pernil. És el que tenen els instruments, que la seva bondat depèn dels seus fins. També les institucions i organitzacions socials tenen aquesta qualitat. La política pot ser un servei al poble o un poder per aprofitar-se’n.

Això és molt evident en el cas de l’economia. Les institucions econòmiques, els serveis financers, les polítiques fiscals i tot el que regula l’activitat econòmica estan al servei d’uns objectius o resultats que sempre es valoren quantitativament i amb diners.

Aquests valors materials que són el diner, el guany, el consum, l’acumulació… estan al servei d’ells mateixos. En el nostre sistema capitalista aquests beneficis materials són un fi i en cap cas remeten a valors ètics sinó utilitaris.

Per a l’EBC aquesta situació és la causa de la desigualtat i l’increment de la injustícia que estem vivint. Hem desconnectat l’activitat econòmica dels valors humans als quals ha de servir. L’economia és la gestió i el repartiment de la riquesa per a satisfer les necessitats de la gent.

Per a nosaltres, els valors que simbolitzen i concreten el sentit de l’economia són la dignitat humana, la cooperació, la sostenibilitat mediambiental i la transparència i participació democràtica.

Per això tot el que, en economia, no estigui al servei d’aquests valors no és fruit de l’arbre de la justícia sinó del materialisme i l’individualisme.

Que la banca sempre guanya és una premissa dels casinos i també del nostre sistema econòmic. Si alguna cosa va malament per als bancs, hi ha mil maneres de redreçar-ho ja sigui amb «comptabilitat creativa» o pressionant els governs i els partits que ells mateixos sostenen amb els préstecs bancaris.

L’exemple més escandalós és el que ha passat a Espanya amb la crisi financera del 2008, que hem acabat pagant entre tots i que permet al sector bancari seguir augmentant els beneficis.

La banca té dos poders extraordinaris i quasi paranormals, que hem assumit amb gran docilitat: poden crear diners a partir dels préstecs i poden controlar les polítiques nacionals i mundials promovent i facilitant l’endeutament progressiu dels països.

El sector financer, cada cop més desregulat, va assumint quotes de mercat cada vegades més àmplies i el seu funcionament és un simple joc de càlcul d’oportunitats (que la mateixa Intel·ligència Artificial s’encarrega de gestionar) i està totalment allunyat dels valors socials i la finalitat ètica que s’espera de l’economia.

Per això l’EBC proposa una banca nacional democràtica i una banca municipal de proximitat. Aquests són dos factors d’estabilitat i de retorn del diner al seu lloc natural: al servei de les necessitats bàsiques de la gent.

Una banca municipal al servei dels emprenedors locals i de suport als sectors en crisi, i també un banc central nacional gestionat per persones elegides democràticament i supervisat per una convenció popular serien dos horitzons de canvi altament profitosos ara mateix.

Sector públic i sector privat són dos braços o dues eines al servei d’un sistema econòmic. Negar o impossibilitar el sector privat, com en els pitjors temps del pitjor «comunisme real», o bé convertir-lo en l’únic protagonista en els sectors de mercat no deficitari, com està passant ara, són dues opcions ineficaces.

El mercat és un bon instrument econòmic però no pas un mercat desregulat o salvatge sinó un que garanteixi l’acompliment de les condicions que li donen sentit. El mercat és un lloc de servei on s’hi pot guanyar i no pas un lloc de guanys on hi pot haver servei.

La iniciativa privada té la feina de promoure, oferir, innovar i possibilitar l’oferta de béns i serveis i l’estat té l’obligació de regular i legislar el que calgui per tal que el joc del mercat serveixi al bé comú.

Sempre que el debat sigui entre sector públic o privat, el criteri de delimitació ha de ser el bé comú, és a dir, el correcte funcionament de les institucions per tal d’assolir l’objectiu de satisfer de manera justa les necessitats i demandes de la gent.

A l’EBC tenim instruments conceptuals, ideològics, tècnics i comptables per a mesurar el bé comú que generen els actors econòmics. Voldríem que fos una obligació moral i legal que tothom fes el Balanç del Bé Comú. Això donaria més coneixement i llibertat als consumidors i el mercat podria tenir una autoregulació ètica popular.